"Desconfieu de qui digui voler canviar el món". Aquesta vegada anaven ben preparats. "Torneu a casa, cap persona assenyada declararia tal propòsit". No era un bon lloc pel diàleg, però ell era un professional de la dissuasió i formava part d'un cos d'elit. "No és veritat que tingueu menys perquè uns altres tinguin més: la riquesa no és inamovible!". Víctima de l'entusiasme, començava a aixecar la veu. Era important controlar aquests petits detalls sí el que volia era fer-se sentir. Va parar, només uns segons, va respirar.
Hi va tornar: "En un món on tots els homes reclamessin el repartiment de la riquesa...", prou bé, "...on ningú es disposés a generar-la...", bé, molt bé, "...regnarien la misèria i la guerra". Merda! Massa apocalíptic.
Li van cridar l'atenció pel transmissor: estava fent servir els arguments d'un tertulià, i el que és pitjor, de la COPE. Va ser llavors que li van venir al cap les paraules d'en Joan Fuster: "Ningú no té idees 'pròpies'; en tot cas, en té algunes de 'fixes'”. Quin sentit tenia doncs la seva feina?
