Les nostres derrotes no demostren res. La frase és de Bertolt Bretch. M'ho ha dit una amiga -més llegida que jo- que em passa aquestes cites, d'amagatotis.
Les derrotes són només renúncies, lluites abandonades, i el fracàs no existeix si no hi posem mai un punt final. És mentida, però m'encanta.
Acaba un any dur per casi bé tothom. Amb l'excés d'un altre Nadal curt de vi, torturador, conxorxa't amb la depressió, les renyines familiars i el mal de panxa.
Acaba un any d'atur, del triomf de la Reforma Laboral sobre la Vaga General, de la pujada de l'IVA, del preu de l'energia i del PP, de la visita del Papa nazi, i de l'ascens de Mas i de Leire Pajín, de l'arribada del iPad (dels altres), del primer estat d'alarma en la sacrosanta democràcia de todos los santos, de les toxicitats del núvol del volcà i de BP, de la persecució de Julian Assange, de la Love -dead- Parade de Duisburg, un altre any de l'Aiun i de Palestina, i de Fèlix Millet sense trepitjar una presó. Un altre any contra Catalunya, per catalans i per antitaurins, i per que sí. I a més ens han robat el gol d'Iniesta, que ja no serà mai més el de Stamford Bridge.
Massa pes a l'estructura?
Ens queda el Barça, el retorn del discos de vinil, i el miracle del Campanar. No és poc. No posarem punt final, la victòria queda ben lluny, però és dels entossudits.
De les tristors en farem fum, bon 2011.
