Aterrant

Tinc dues filles. La més petita ja no ho és de petita. Menja espàrrecs verds i pebrots de Guernika.

Avui m'ha donat un consell: "papa, has de repensar-te quina és la música que t'agrada". Bob Dylan queda lluny pel que sembla.

Sap valorar la generositat. El dia de l'u a cinc a l'Espanyol va preguntar: "papa, això que va fer l'Iniesta, això del Dani Jarque, en realitat ho portava pintat amb retolador, oi? No s'ho va tatuar, oi?".

Sovint dubta, fins i tot en un sentit religiós: "papa, ser monja no és obligatori, oi? bé, només si la teva mare és una monja".

Però en general segueix la seva pròpia lògica, amb independència psicològica. Va quedar palès quan li vaig suggerir que no es posés unes sabates que li feien mal: "papa, no em fan mal les sabates, són els peus".

Aquesta tarda, a les parades de la Gran Via, s'ha comprat un helicòpter teledirigit amb els seus estalvis. Ara és l'enveja de la família.

Els Reis Mags són els fills.