La mort del doctor Vector

dissabte, 29 de gener del 2011

Power to you



El 5 de juny de 2009, a Egipte, al president Obama se li omplia la boca parlant de democràcia. Tenim el poder per fer que el món que volem, però només si tenim la valentia de fer un nou començament. Parlava d'un nou començament amb els musulmans del món, basat en la llibertat de religions, d'expressió, i el respecte a la democràcia. Ho va dir sota l'hospitalitat del dictador amic Hosni Mubàrak.

El 28 de gener de 2011, quan el poble pren el carrer al Caire i Suez demanant democràcia i llibertat, Obama torna a parlar: el govern ha de tenir cura de no recórrer a la violència, i la gent als carrers d'anar amb compte de no recórrer a la violència.

No ha calgut anar a Wikileaks, ni tans sols a Al Jazeera, això està penjat a America.gov No paga la pena cremar-se les pestanyes remenant documents secrets quan els que dirigeixen el món es mostren així a les seves webs governamentals.

Hillary Clinton demana que hi hagi un diàleg entre el govern i el poble d'Egipte. Egipte, el de Mubàrak, és en paraules de Hillary, un fort soci. Mubàrak mentrestant justifica l'actuació de l'exercit contra els manifestants amb sofismes que ens són propers, com ara que una cosa és la llibertat d'expressió i una altra el caos. 

On és el papu? Sense binladens, sense khomeinis, sense ahmadinenejads, quin és aquesta vegada l'enemic? Per què ningú no demana obertament que marxi el tirà? No sembla complicat si de veritat lluitem contra els enemics de la democràcia. La situació és prou clara: estan morint innocents, un poble lluita per la seva llibertat, i un dèspota fa servir tot el poder de l'Estat per reprimir-ho. A què ve doncs aquesta ambigüitat? Vull que l'assenyalin amb el dit.

No cal dir que els mandataris europeus, amb matisos proporcionals als seus interessos geopolítics, han estat igualment prudents. Ni tan sols quan Vodafone ha tallat el servei d'Internet han perdut el componiment. (Un incís, el bufet Almeida des de Twitter anima tots els internautes que es connecten a través de Vodafone a rescindir el seu contracte). El tall d'Internet a Egipte per intentar contrarestar les manifestacions, és el primer que es dóna a aquesta escala a tot el món.

A la Xina sí han reaccionat,  però censurant en Twitter la paraula Egypt per tal d'evitar perilloses reflexions i associacions d'idees dels seus súbdits internautes. Els nostres governants no han badat barres. Se'ls hi en fot la llibertat d'expressió.

Egipte és, després d´Israel, l´Estat de la zona que més ajudes econòmiques i militars rep dels Estats Units, i no obstant això hem sabut de la seva pobresa pels seus fets. Les revolucions les fan els pobres, no els rics (ni els miserables). Mentrestant, els nostres homes d'Estat estan enfeinats salvant entitats financeres, la seva guerra és una altre. Faríem bé de mirar a l'Àfrica i prendre nota. No ens queda tan lluny.


Bobby had an eagle and a flag tattooed on his arm
Red white and blue to the bone when he landed in Kandahar
Left behind a pretty young wife and a baby girl
A stack of overdue bills and went off to save the world
Been a year now and he’s still there
Chasin’ ghosts in the thin dry air
Meanwhile back at home the finance company took his car
Just another poor boy off to fight a rich man’s war

(Steve Earle, Rich Man's War)

diumenge, 23 de gener del 2011

El porc de sant Antoni


Més bruts que el porc de sant Antoni, així són alguns dels meus veïns. No tragueu conclusions, no tots els nouvinguts al barri tenim on dutxar-nos. Pocs diners, pocs sant Antonis, ho diu la dita.

Aquí, pels Tres Tombs, és tradició fer coses difícilment explicables. Els avis pentinen gats i gossos, i els capellans els beneeixen. Baptisme animal! I no prou contents amb les mascotes voltant per les voreres, fem desfilar les bèsties grosses, i a sobre de carros rurals els polítics locals fan guerres de caramels sense perdre mai el somriure. Els diaris, incapaços de descriure una tan fastigosa situació, fan cròniques com ara "no era Trias amb qui Hereu s'hauria volgut batre a cops de caramel", o "Sánchez-Camacho es va emportar algun cop al cap amb un caramel traïdor". No debades, sant Antoni és protector d'animals domèstics i de càrrega.

Per un dia ens enorgullim de mostrar la gent gran, sempre de manera ordenada, ballant sardanes amb els seus nets. Com ens agrada que ens vegin.

Aquest any, el tríptic de la cavalcada informava en set idiomes: català, castellà, anglès, francès, xinès, japonès i àrab. Tanmateix, no sé que van entendre els sense sostre, però van desaparèixer tots i s'ho van perdre. Va dir sant Antoni que Déu va fer el vi i la borratxera el dimoni -una altre dita-.

Darrera els cavalls, una colla d'escombriaires anaven recollint els fems. Va quedar tot ben net i polit. Com ens agrada veure-ho.

divendres, 21 de gener del 2011

Matèria blanda


Espai, temps, matèria, energia, Big Bang, Big Crunch, Big Rip, el núvol d'Oort, el cinturó de Kuiper, Neptú (que no és un planeta), Urà, Saturn, Júpiter, el cinturó d'asteroides, Mart, la Terra, Venus i Mercuri. Passant per la plaça dels Països Catalans.

Estic bé, però sospiten que hi ha una mica de matèria blanda. Estan fent radiografies.

Espai, temps...

dissabte, 15 de gener del 2011

Ànima


Anar sempre de cara, és fàcil de dir. A la gent no li agrada que li facin fotos.

Molts no tenen clar el perquè. En general ha calat la idea del dret a la pròpia imatge. No deixa de ser curiós, en una societat que per norma general no digereix bé les anomalies en la pròpia imatge d'altres. Darrera d'un vel, per exemple. Un raonament anàleg és el de la invasió de la intimitat. Fràgil intimitat la d'una imatge que exhibim engalanada, esperant que, en veure tanta bellesa, tothom caigui d'esquena.

La violació dels drets individuals ens preocupa relativament. Sembla que envaeix menys una càmera amagada per l'ajuntament que la d'un aficionat a la fotografia, en el mateix carrer. Com en tantes altres ordres de la vida, la grandària també és important, i molesta menys un iPhone que una rèflex.

El dret a la imatge en el treball tampoc amoïna a la majoria, estem en crisi. Les nostres mares, dones i filles poden ser utilitzades com mers objectes de contemplació, del seu sexe, amb el pretext de guardar la imatge d'una empresa. Que paguin, que paguin!

I no tindrà tot això més a veure amb una por primària, la de la robatori de l'ànima? Aquella superstició que estableix una relació directa entre la captura de la nostra imatge i la de quelcom més essencial. O hem arribat a creure'ns que som el que mostrem? No fotéssim.

I l'ànima d'altri? La d'aquells que l'han venut a les televisions per vanitat, fama o diners, amb prou acceptació general. Al final era aquest l'assumpte, la propietat privada? Tot per un plat de llenties?

D'estranquis, amb la seguretat que em proporcionava l'amagatall, esperant la meva oportunitat entre els arbustos, aquestes i altres idees em rondaven pel cap. Tenia la càmera a punt, sabia que més d'hora que tard es donaria la volta. Notava aquell neguit, lleuger, aquella tensió que em feia sentir com un assaltador de camins. Llavors vaig sentir soroll de fulles movent-se darrera meu, un gargamell, i aquella veu de fumador:  

- Aquí, afotos ninguna!

Gairebé em moro. Collons quin ensurt!

dijous, 13 de gener del 2011

Vides nostres


No ens reconeixem. Tenim la temptació de pensar que hem canviat, i no és així. Som altres persones.

Volem creure que ho hem decidit nosaltres, que hem escollit un camí i un destí, que som la nostra conseqüència. No és veritat. Tanmateix, ens agrada veure'ns com els nostres déus, omnipotents. Però algú es va enamorar mai de nosaltres perquè així ho havíem preferit? Quan vam triar que no seríem l'amic que va morir, massa jove? Va ser una opció tenir un germà heroïnòman, un pare nazi, o un veí assassí de la seva dona?

Fugim quan podem, i ja no tornem a ser mai més el que hem abandonat. Vam llegir que els amics de l'escola, o els de la colla, són per tota la vida, i que el primer amor mai no s'oblida. La idea ens va seduir, quina ximpleria. Sort tenim dels nostres fills, les nostres parelles i els amics que encara truquen. Sort si algú ens estima, ara. 

El passat és un tros fràgil i precari d'una realitat que ja no ens pertanya. El futur és la mort, allà al fons, lluny de les nostres intencions. Però res no ens fa por, mentre el pa continuï fent olor de pa, el sexe olor de sexe, i quedi vi per beure, som ben vius.


Para buscar mi infancia, ¡Dios mío!,
comí naranjas podridas, papeles viejos, palomares vacíos,
y encontré mi cuerpecito comido por las ratas, 
en el fondo del aljibe y con las cabelleras de los locos.
(Federico García Lorca, Infancia y muerte)

dissabte, 8 de gener del 2011

Crema catalana



He fet un art de combinar cares de jutge amb sacs de paciència. Dos dies abans de tornar a l'escola, després de molt amagar l'ou, les meves filles han acabat els deures. Paren taula, es fan el llit, respecten els altres, són generoses i diuen la veritat... casi bé sempre. Fa de mal dir, però sembla que els hi han fet profit les meves constants exhortacions.

No, les meves filles no pujaran com els arbres de la Rambla.
- Ets molt pesat, pare. Molt!
- Ho sé.

El compliment de les obligacions de la mainada ha coincidit en el temps amb l'abandó de les del jutge cargol, Juli Solaz. Pot semblar una rondalla, però no ho és. Ell és qui va trigar setmanes a despullar de responsabilitats administratives els mafiosos Millet i Montull, i mesos a cridar-los a declarar. El juliol del 2009 els Mossos van entrar al Palau de la Música, anem cap a l'any i mig. Pot semblar un conte surrealista, o una broma, però tampoc.

Aquest mol·lusc llefiscós, empastifat fins els tentacles de crema catalana, defugint les peticions de la Fiscalia ha permès la destrucció de proves, ha evitat la presó als lladres i de passada, ens ha posat a tots la capa de tonto.

La Fiscalia va sol·licitar també -al novembre- una causa separada pels pagaments irregulars que va rebre Convergència i Unió a través del Palau, relacionats amb adjudicacions d'obres de gran envergadura. No cal dir que el magistrat invertebrat no ha tingut temps de donar resposta. Ara, coincidint casualment amb el nou estatus convergent del Govern de la Generalitat, ell mateix ha demanat anar-se'n a l'Audiència de Barcelona. Un altre jutge reprendrà la instrucció del cas, i haurà de prendre's més temps per estudiar-lo a fons, i més per decidir si divideix el procés, o no.

En alguna cova de lladres, polítics, jutges i escanyaportes, ànimes bessones, brinden amb xampany francès rient-se del mort i de qui el vetlla.

Respecte a les meves filles, algun dia els hauré d'explicar que tot era mentida. Que no calia fer els deures, ni el llit, ni parar la taula, ni respectar a ningú. Que l'èxit va del bracet de la mentida i l'engany. Que els diners difícilment canvien de mans, i menys de família. I que la Justícia és més falsa que l'ànima de Judas.

Aquest és el llegat del jutge cargol, mala cagarada del cel esclafi el fill de la gran puta.

- Ens has enganyat, pare.
- Ho sé.

divendres, 7 de gener del 2011

Carbó


S'ha fet de dia, avui més ràpid que en altres ocasions. Qui matina, fa farina, i a mi m'han tret del llit amb la primera escletxa de sol.

Només havia demanat que s'acabés el Nadal. M'ho han portat, i també un llibre. Però m'ha tocat la fava del tortell, revelant la maledicció del bucle: d'aquí un any, més.

I a qui li haurà tocat el meu carbó?

Ja casi tinc ganes de tornar a la feina. Aquella que tan dura em semblava fa uns pocs dies.

El barquito de vapor
está hecho con la idea
que en echándole carbón
navegue contrá la marea.
(Camarón de la Isla, Bahía de Cádiz)

dilluns, 3 de gener del 2011

Paradoxes temporals


En cap moment van fer servir paraules com negre o cuc, i si van travessar universos paral·lels, francament, no els van saber distingir.

Potser sí, les partícules materials es movien cap a llocs diferents en el temps i l'espai, però quan van tornar només havien avançat una parada de metro de la línia groga. Aquesta va ser l'única paradoxa, i van estar d'acord que no havia pagat la pena.

Com que eren -encara- tan joves els hi va semblar divertit, i li van donar una importància relativa.

diumenge, 2 de gener del 2011

Cap problema amb el seu droide?


Princesa Leia: T'estimo
Han Solo: Ho sé

L'Imperi Contraataca, 1980. Jo volia ser Han Solo. M'agradava tot de Han Solo. La seva arrogància, la seva independència, el seu lideratge. Jo volia salvar princeses, destruir Estrelles de la Mort, tenir un Falcó Mil·lenari, comandar l'Aliança Rebel, i fer sentir als altres que tot aniria bé.

Em fascinava la fidelitat dels seus amics, especialment la del wookie Chewbacca. Lando Calrissian el va trair, entregant-lo a les forces imperials. Quan va adonar-se del que havia fet, va acompanyar a la princesa Leia i a Chewbacca al rescat del pilot rebel, congelat en carbonita al palau de Jabba el Hutt. Quins amics!

Amb el temps m'he anat allunyant d'Alderaan, Naboo, Tatooine i Bespin. Les noves pel·lícules m'agraden, però Anakin em sembla un ganàpia pretensiós sense el magnetisme dels seus descendents.

Jo també he canviat i, com les pel·lícules, ja no sóc tan bo. Toco més de peus a terra, tot i que de tant en tant he vist algun ewok colant-se al metro, o un destructor imperial creuant el cel de Barcelona. De vegades és més una sensació, segurament per la hipervelocitat. I estic segur de conèixer una noia amb la pell de Jar Jar Binks, i alguna altre coincidència genètica.

Ja no tinc ganes de ser Han Solo, em sento més a prop de C-3PO. El fidel droide de protocol, mig afeminat, esclau de la seva feina, dissenyat per interactuar entre éssers pensants. Un supervivent aparentment fràgil, però indestructible. No debades, apareix a totes les pelis.

A una escena de L'Imperi Contraataca, Lando, veient C-3PO totalment esbocinat, mira a Han Solo i li pregunta: Cap problema amb el seu droide?

Així he començat jo l'any.