diumenge, 13 de febrer del 2011
Desamor
Mai l'hi va voler confessar aquell sentiment -aquell pecat- a ningú. Qui pogués dir que mai no ho havia patit. Li costava fins i tot pensar-hi.
Acceptar que sentia enveja era acceptar que no es mereixia res millor. Però no era per por a la renúncia que s'amagava fins i tot de si mateix. Li feia vergonya, d'una manera íntima, secreta.
Tot i saber que negar-ho no el protegia, no podia evitar presumir de rectitud moral. La va deixar perquè ja no l'estimava -potser mai l'havia estimat-. L'inconfessable desig de la felicitat aliena, la d'ella, li feia dir tot aquell mal. L'odiava, per això mentia, i tanmateix considerava que tot era molt injust.
Ella, en veure'l passar, va escopir al terra. Mai no el perdonaria. Ja no tornaria a estimar a ningú, no d'aquella manera. El seu cor albergava un únic sentiment, l'odi, per sempre mai més.
diumenge, 6 de febrer del 2011
Simetria
No va ser fins molts anys després i mig per casualitat, joguinejant amb un diccionari, que no hi va tornar a pensar.
Situat a la banda de ponent quan una persona està de cara al nord.
Li hagués agradat fer bé les coses. Avui estem millor que fa un any i d'aquí a un any estarem millor que avui. Es va preguntar si de veritat ho havia dit.
Situat al costat esquerre d’una persona o d’un animal, s’aplica a dos òrgans simètrics.
Li va venir al cap Felipe. Va viure la transició com un conte, com una història aliena. Només tenia quinze anys i no estava segur de quines parts recordava i quines li havien explicat. Pertanyia a una altre generació, o això volia pensar. Mai no va esperar res de la lluita de classes, menys encara que fos el motor de la Història. Tot plegat li sonava antic. Recordava vagament haver assistit a un discurs de Julio Anguita, prou emocionant, però li hagués agradat més veure Elvis.
Situat amb relació a la seva part anterior com, en l’home, el costat esquerre està situat amb relació a la cara.
Tenia gana, no havia esmorzat. Tampoc no havia dormit gaire. La reunió va acabar passades les quatre de la matinada. El Govern i els agents socials han arribat aquesta matinada a un principi d'acord en l'àmbit del diàleg social, mostrava la pantalla d'un telèfon intel·ligent. Ho va dir en veu alta, telèfon intel·ligent.
Situat a la banda esquerra d’algú que recorregués un riu o un canal en la direcció del corrent de cara endavant.
Les organitzacions empresarials i les confederacions sindicals estaven d'acord, reformarien el Sistema de Pensions. Ho presentaria com un èxit. Va notar la boca seca, i com si tingués animals en els budells. Quin preu tenia una barra de pa? I un cafè? Feia molt que no se'l preparava ell. Va pensar en l'aroma del cafè acabat de moldre, això li va reconfortar. Amb el polze va anar saltant de pantalla en pantalla, El País, El Mundo, La Vanguardia, Google, cercar: pa, preu.
Mà esquerra.
Incentivar el retard de l'edat de jubilació i establir coeficients reductors per a treballs tòxics, penosos, insalubres o perillosos. Insalubres era millor que putrefactes, però quan era professor hagués fet servir aquesta paraula. El contrari de salubre, putrefacte. Li va semblar curiós com les feines condicionen les paraules.
Sector de diputats d’un hemicicle que seu a l’esquerra del president.
Es fa tard, quina hora és? Es va mirar instintivament el canell, però feia temps que no duia res. Va tornar a moure el dit per la pantalla i va fer aparèixer un rellotge. Encara tenia temps i ja se'n havia sortit de pitjors altres vegades. Ell era l'home que abraçava dictadors, somreia als enemics, i enviava exèrcits a països derrotats. Pensions, polítiques actives, negociació col·lectiva... minúcies, va xiuxiuejar. En direm diàleg social.
Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat.
El polze es va aturar en aquest punt. Va rellegir la frase. Feia molt que va decidir el que volia ser de gran. Sempre havia treballat en l'administració pública, amb setze anys es va afiliar al partit, i amb vint-i-sis ja era diputat. Posició ideològica, una idea romàntica, però no era pròpia d'un estadista modern. Inadequada per a una persona independent, pragmàtica, amb visió d'Estat. Mai no es va deixar influenciar per aquella mena de doctrines encarcarades. Era un professional de la política.
Extrema esquerra, l’esquerra d’ideologia més radical.
Estava submergit en aquests pensaments, quan va sonar el telèfon, el mateix que mirava embadalit. Gairebé li cau de les mans. La veu de l'Àngela el va tranquil·litzar. Només li volia felicitar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

