Mai l'hi va voler confessar aquell sentiment -aquell pecat- a ningú. Qui pogués dir que mai no ho havia patit. Li costava fins i tot pensar-hi.
Acceptar que sentia enveja era acceptar que no es mereixia res millor. Però no era per por a la renúncia que s'amagava fins i tot de si mateix. Li feia vergonya, d'una manera íntima, secreta.
Tot i saber que negar-ho no el protegia, no podia evitar presumir de rectitud moral. La va deixar perquè ja no l'estimava -potser mai l'havia estimat-. L'inconfessable desig de la felicitat aliena, la d'ella, li feia dir tot aquell mal. L'odiava, per això mentia, i tanmateix considerava que tot era molt injust.
Ella, en veure'l passar, va escopir al terra. Mai no el perdonaria. Ja no tornaria a estimar a ningú, no d'aquella manera. El seu cor albergava un únic sentiment, l'odi, per sempre mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada