La taca

Aquell no semblava un mal lloc per viure. No era la primera vegada que ho deixava tot i marxava.

Ara fa poc, va estar compartint la porta d'un garatge a l'Eixample. Qualsevol que saludava podia acabar dormint al seu costat, sense mirar cara ni ulls. Se li va acudir que l''amistat tornava a semblar-se a la de la infància, quan no discriminava amics de coneguts.

El carrer era ample, ple de bancs per fer petar la xerrada o beure a xerric d'un tetrabrik amitjanat. Va esbossar un somriure evocant quan no suportava que ningú fes fresa amb la boca, mentre es divertia xuclant el vi a través de les dents. Alguns mots havien desaparegut del seu vocabulari -fàstic, ferum, benestar, ambició...- potser ja per sempre.

A mig matí s'aplegaven al voltant del banc, sovint no hi cabien, socialitzant la menjussa. Ho van aprendre de ben petits, molts arribaren de l'est. El seu destí es mostrava d'aquesta manera, cruel, paradoxal i ridícul. No va trigar a créixer una patina fosca al seu voltant. Havien establert unes normes, sovint tàcites, d'organització i de respecte mutu. Però la salubritat escapava a tot control, i les rajoles ho delataven amb les seves variacions tonals. Tota vegada, no feien mal ni al pa que menjaven.

Els veïns semblaven respectuosos amb la seva sort. Mai deien res, i com a molt els miraven de reüll. Però es sabien vigilats amb esguard des de les finestres i els balcons. Com l'ombra de la brutícia, la policia no va romancejar. Va a començar a aparèixer els migdies, fins que va esdevenir un hàbit.

El sol canviava de vorera a mitja tarda, i tots amb ell, al darrera. El temps semblava aturar-se a aquella hora. Veien tornar els nens de l'escola, mentre se'ls hi anaven tancant les parpelles, mig per l'efecte del sol, mig pel del vi. "Cada dia hi ha més pobres", van sentir dir a un marrec.

Al vespre tornaven a creuar el carrer, esperant poder arreplegar part del menjar caducat del Caprabo. Era molta la gent que esperava aquelles deixalles, no estaven pas sols, i sempre algú movia xivarri. Però mai durava gaire, com el menjar i el beure.

Amb la nit arribava el fred. Apuraven l'alcohol, i desfeien els paquets de cartrons, mantes i papers que transfiguraven en un jaç. Aixoplugats sota el sostre del pàrquing, miraven de dormir.

La vinguda del hivern, de la glaçó i les pluges va portar els Serveis Socials de l'Ajuntament, amb els seus plans d'acció logístics, per explicar-lis que eren persones afectades per una situació del risc meteorològic. Van oferir-lis allotjament en un centre d'acolliment, un àpat calent a la nit, un esmorzar al matí, i una dutxa.

Quan van tornar, només quedava la taca al terra i la policia, el banc ja no hi era. Va ser poc després que va decidir renunciar, de nou.

Fugint de la ciutat va trobar aquell indret solitari i estrany. No li va semblar un mal lloc per viure, una mica més lluny de la gent. Una benedicció.