Carregat d'arguments

"Desconfieu de qui digui voler canviar el món". Aquesta vegada anaven ben preparats. "Torneu a casa, cap persona assenyada declararia tal propòsit". No era un bon lloc pel diàleg, però ell era un professional de la dissuasió i formava part d'un cos d'elit. "No és veritat que tingueu menys perquè uns altres tinguin més: la riquesa no és inamovible!". Víctima de l'entusiasme, començava a aixecar la veu.  Era important controlar aquests petits detalls sí el que volia era fer-se sentir. Va parar, només uns segons, va respirar.

Hi va tornar: "En un món on tots els homes reclamessin el repartiment de la riquesa...", prou bé, "...on ningú es disposés a generar-la...", bé, molt bé, "...regnarien la misèria i la guerra". Merda! Massa apocalíptic.

Li van cridar l'atenció pel transmissor: estava fent servir els arguments d'un tertulià, i el que és pitjor, de la COPE. Va ser llavors que li van venir al cap les paraules d'en Joan Fuster: "Ningú no té idees 'pròpies'; en tot cas, en té algunes de 'fixes'”. Quin sentit tenia doncs la seva feina?

Patricia

El propi cul

Li van ensenyar que havia d'amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i els semblants per l’amor de Déu. I per l'amor de Déu li van mostrar el doble proïsme de cabassos separats: el de les pomes podrides i el de les altres fruites feliçment mesocràtiques. Tot un senyal.

No va trigar a revelar-se una nova religió -o potser era la mateixa, per l'amor de Déu- la de la llibertat individual. També i sempre i per sempre, per damunt de totes les coses. Va aprendre a defensar-la per defensar-se i defensar els seus. Perquè va deixar de veure iguals i semblants, només veia seus.

I mentre els seus li feien la gara gara va augmentar el seu poder, tant que ja ningú no gosava discrepar. I en sentir-se'l llepat, es va adonar que definitivament l'havia salvat, el propi cul. Objectiu aconseguit.

En quin moment van desaparèixer els sentiments, els deures, els capteniments morals i les persones? Ves a saber. Tot havia anat tan ràpid.

140

No tenia edat, [126] no tenia coneixement, [104] no tenia possibilitats, [80] no tenia diners, [63] no tenia llibertat, [43] no tenia espai ni temps, [18] no tenia paraules [0]. [-1]

Viatge

No hi havia tornat. No del tot.
No volia. Sabia massa bé el que li esperava.

Massa

Ets massa gran per fer el petarrell. Li va semblar sentir la veu de sa mare, per a ella tot era massa: Massa gran, massa de pressa, massa tard, massa llibertat, massa confiança, massa risc, massa maco, massa fàcil, massa fluix, massa petit, massa fosc, i tot massa sovint. Fins i tot ell era massa. Més que no calia.

Qui dorm massa no viu massa.
Si massa fort ho fa, ni palla ni gra.
Carabassa, amb poca n'hi ha massa.
Del foc, ni massa lluny ni massa a prop.
L'aigua és bona quan hi ha eixut, si n'hi ha massa, tururut.
Beu vi amb bóta i amb tassa, però mai no beguis massa.
Qui massa parla, alguna erra.
Entre poc i massa, la mesura passa...

Massa temps i poca la feina. Això passava.
Però tampoc volia fer-ne un gra massa.

Distància

Es va prometre no dir res, final de trajecte. Des d'on era podia veure el seu món enfondrar-se. Ell hi havia col·laborat, i de valent.

Ja feia temps que els companys l'esquivaven la mirada, els enemics feien sang i els aduladors havien desaparegut. Havia mentit, estafat, havia fracassat i tant li feia. Era un altre.

Millor callat.

I un ultim gest? Merda.

Per un moment

Li va passar pel davant. Com un aroma que abans d'arribar, marxés. Com quan de petit despertava recordant el darrer somni, només un instant, i després desapareixia per sempre. Llavors quedava el record d'haver recordat allò que ja no hi era i que ja no era. No de la mateixa manera, però qui sap.

La felicitat hi va ser, per un moment.

Com la lluna

Va ser de nit, mirant-se-la i mirant el cel, que se'n va adonar.

Com la lluna, ja era una dona i com la lluna, a estones invisible.

Tenia dotze anys i brillava com mai.

Punk

Idea per a un conte:

Matrimoni punk, unit per la mateixa anarquia que el fa tan diferent. Ell canta en una banda hardcore, en l'enèsima formació des dels 80. Ella és artista, sense una disciplina concreta, sense etiquetes. Vorejen els 50. El grup no va bé, mai no ho ha fet. La seva creativitat indomable no dóna per menjar. No ho he dit, són funcionaris.

Finalment, la seva vida resulta tan avorrida com la de la resta -potser més i tot-. El tedi i el desamor els avoca a la separació. Ell li passarà un pensió, ella es quedarà amb els nens i la casa -tampoc no ho havia dit, un nen i una nena-.

Entrampat per la despesa, el cantant decideix aprofitar-se'n -de la feina, treballa en el padró- i ocupar una casa buida. Això el converteix en l'heroi de la següent generació punk, la que queda entre la seva pròpia i la dels seus fills.

L'artista focalitzarà les seves inquietuds en la decoració d'interiors, i els interiors a casa seva.

Els nens, distanciats, mentiran per poder visitar els amics i veure Disney Channel d'amagat.

Fi

Dimecres

- Treballes massa Peter, no ets Superman, saps?

Laborables, 6,80€.
Divendres, Dissabtes i festius, 7€.
Dimecres, dia de l'espectador, 5,50€.

Quan vaig deixar de freqüentar les sales de cinema no es sentia parlar gaire del top manta, menys encara de les xarxes i els protocols P2P. Ara he deixat de comprar vídeos. També desapareixerà el DVD, i no serà culpa meva. Els capricis del mercat són impermeables als meus desitjos i independents de les meves accions. Tant o més com de l'art i la cultura.

Recordo Spiderman. La recordo en català, segurament del sofà de casa.

Bona cara

- Tenen el preu girat, quina ràbia!
- Ja el demano jo
- No és això, és que m'emprenya. Tant costa?
- Si us plau, quin preu tenen les navalles?
- A dotze
- El quilo o el manat?
- Quina tia, anem a mirar un altre lloc
- Te les deixo a deu, nena. Vinga que vull plegar.
- Anem, anem.
- Nena, has vist quins escamarlans que tinc? Encara belluguen.
- Fa bona cara el peix.
- I bé de preu, nena.
- Posa'm les navalles, i aquell tall de tonyina.
- Bona cara?
- És un dir...

La taca

Aquell no semblava un mal lloc per viure. No era la primera vegada que ho deixava tot i marxava.

Ara fa poc, va estar compartint la porta d'un garatge a l'Eixample. Qualsevol que saludava podia acabar dormint al seu costat, sense mirar cara ni ulls. Se li va acudir que l''amistat tornava a semblar-se a la de la infància, quan no discriminava amics de coneguts.

El carrer era ample, ple de bancs per fer petar la xerrada o beure a xerric d'un tetrabrik amitjanat. Va esbossar un somriure evocant quan no suportava que ningú fes fresa amb la boca, mentre es divertia xuclant el vi a través de les dents. Alguns mots havien desaparegut del seu vocabulari -fàstic, ferum, benestar, ambició...- potser ja per sempre.

A mig matí s'aplegaven al voltant del banc, sovint no hi cabien, socialitzant la menjussa. Ho van aprendre de ben petits, molts arribaren de l'est. El seu destí es mostrava d'aquesta manera, cruel, paradoxal i ridícul. No va trigar a créixer una patina fosca al seu voltant. Havien establert unes normes, sovint tàcites, d'organització i de respecte mutu. Però la salubritat escapava a tot control, i les rajoles ho delataven amb les seves variacions tonals. Tota vegada, no feien mal ni al pa que menjaven.

Els veïns semblaven respectuosos amb la seva sort. Mai deien res, i com a molt els miraven de reüll. Però es sabien vigilats amb esguard des de les finestres i els balcons. Com l'ombra de la brutícia, la policia no va romancejar. Va a començar a aparèixer els migdies, fins que va esdevenir un hàbit.

El sol canviava de vorera a mitja tarda, i tots amb ell, al darrera. El temps semblava aturar-se a aquella hora. Veien tornar els nens de l'escola, mentre se'ls hi anaven tancant les parpelles, mig per l'efecte del sol, mig pel del vi. "Cada dia hi ha més pobres", van sentir dir a un marrec.

Al vespre tornaven a creuar el carrer, esperant poder arreplegar part del menjar caducat del Caprabo. Era molta la gent que esperava aquelles deixalles, no estaven pas sols, i sempre algú movia xivarri. Però mai durava gaire, com el menjar i el beure.

Amb la nit arribava el fred. Apuraven l'alcohol, i desfeien els paquets de cartrons, mantes i papers que transfiguraven en un jaç. Aixoplugats sota el sostre del pàrquing, miraven de dormir.

La vinguda del hivern, de la glaçó i les pluges va portar els Serveis Socials de l'Ajuntament, amb els seus plans d'acció logístics, per explicar-lis que eren persones afectades per una situació del risc meteorològic. Van oferir-lis allotjament en un centre d'acolliment, un àpat calent a la nit, un esmorzar al matí, i una dutxa.

Quan van tornar, només quedava la taca al terra i la policia, el banc ja no hi era. Va ser poc després que va decidir renunciar, de nou.

Fugint de la ciutat va trobar aquell indret solitari i estrany. No li va semblar un mal lloc per viure, una mica més lluny de la gent. Una benedicció.

Desamor

Mai l'hi va voler confessar aquell sentiment -aquell pecat- a ningú. Qui pogués dir que mai no ho havia patit. Li costava fins i tot pensar-hi.

Acceptar que sentia enveja era acceptar que no es mereixia res millor. Però no era per por a la renúncia que s'amagava fins i tot de si mateix. Li feia vergonya, d'una manera íntima, secreta.

Tot i saber que negar-ho no el protegia, no podia evitar presumir de rectitud moral. La va deixar perquè ja no l'estimava -potser mai l'havia estimat-. L'inconfessable desig de la felicitat aliena, la d'ella, li feia dir tot aquell mal. L'odiava, per això mentia, i tanmateix considerava que tot era molt injust.

Ella, en veure'l passar, va escopir al terra. Mai no el perdonaria. Ja no tornaria a estimar a ningú, no d'aquella manera. El seu cor albergava un únic sentiment, l'odi, per sempre mai més.

Simetria

No va ser fins molts anys després i mig per casualitat, joguinejant amb un diccionari, que no hi va tornar a pensar. 

Situat a la banda de ponent quan una persona està de cara al nord.

Li hagués agradat fer bé les coses. Avui estem millor que fa un any i d'aquí a un any estarem millor que avui. Es va preguntar si de veritat ho havia dit. 

Situat al costat esquerre d’una persona o d’un animal, s’aplica a dos òrgans simètrics.

Li va venir al cap Felipe. Va viure la transició com un conte, com una història aliena. Només tenia quinze anys i no estava segur de quines parts recordava i quines li havien explicat. Pertanyia a una altre generació, o això volia pensar. Mai no va esperar res de la lluita de classes, menys encara que fos el motor de la Història. Tot plegat li sonava antic. Recordava vagament haver assistit a un discurs de Julio Anguita, prou emocionant, però li hagués agradat més veure Elvis.

Situat amb relació a la seva part anterior com, en l’home, el costat esquerre està situat amb relació a la cara.

Tenia gana, no havia esmorzat. Tampoc no havia dormit gaire. La reunió va acabar passades les quatre de la matinada. El Govern i els agents socials han arribat aquesta matinada a un principi d'acord en l'àmbit del diàleg social, mostrava la pantalla d'un telèfon intel·ligent. Ho va dir en veu alta, telèfon intel·ligent.

Situat a la banda esquerra d’algú que recorregués un riu o un canal en la direcció del corrent de cara endavant.

Les organitzacions empresarials i les confederacions sindicals estaven d'acord, reformarien el Sistema de Pensions. Ho presentaria com un èxit. Va notar la boca seca, i com si tingués animals en els budells. Quin preu tenia una barra de pa? I un cafè? Feia molt que no se'l preparava ell. Va pensar en l'aroma del cafè acabat de moldre, això li va reconfortar. Amb el polze va anar saltant de pantalla en pantalla, El País, El Mundo, La Vanguardia, Google, cercar: pa, preu.

Mà esquerra.

Incentivar el retard de l'edat de jubilació i establir coeficients reductors per a treballs tòxics, penosos, insalubres o perillosos. Insalubres era millor que putrefactes, però quan era professor hagués fet servir aquesta paraula. El contrari de salubre, putrefacte. Li va semblar curiós com les feines condicionen les paraules.

Sector de diputats d’un hemicicle que seu a l’esquerra del president.

Es fa tard, quina hora és? Es va mirar instintivament el canell, però feia temps que no duia res. Va tornar a moure el dit per la pantalla i va fer aparèixer un rellotge. Encara tenia temps i ja se'n havia sortit de pitjors altres vegades. Ell era l'home que abraçava dictadors, somreia als enemics, i enviava exèrcits a països derrotats. Pensions, polítiques actives, negociació col·lectiva... minúcies, va xiuxiuejar. En direm diàleg social.

Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat.

El polze es va aturar en aquest punt. Va rellegir la frase. Feia molt que va decidir el que volia ser de gran. Sempre havia treballat en l'administració pública, amb setze anys es va afiliar al partit, i amb vint-i-sis ja era diputat. Posició ideològica, una idea romàntica, però no era pròpia d'un estadista modern. Inadequada per a una persona independent, pragmàtica, amb visió d'Estat. Mai no es va deixar influenciar per aquella mena de doctrines encarcarades. Era un professional de la política.

Extrema esquerra, l’esquerra d’ideologia més radical.

Estava submergit en aquests pensaments, quan va sonar el telèfon, el mateix que mirava embadalit. Gairebé li cau de les mans. La veu de l'Àngela el va tranquil·litzar. Només li volia felicitar.

Power to you

El 5 de juny de 2009, a Egipte, al president Obama se li omplia la boca parlant de democràcia. Tenim el poder per fer que el món que volem, però només si tenim la valentia de fer un nou començament. Parlava d'un nou començament amb els musulmans del món, basat en la llibertat de religions, d'expressió, i el respecte a la democràcia. Ho va dir sota l'hospitalitat del dictador amic Hosni Mubàrak.

El 28 de gener de 2011, quan el poble pren el carrer al Caire i Suez demanant democràcia i llibertat, Obama torna a parlar: el govern ha de tenir cura de no recórrer a la violència, i la gent als carrers d'anar amb compte de no recórrer a la violència.

No ha calgut anar a Wikileaks, ni tans sols a Al Jazeera, això està penjat a America.gov No paga la pena cremar-se les pestanyes remenant documents secrets quan els que dirigeixen el món es mostren així a les seves webs governamentals.

Hillary Clinton demana que hi hagi un diàleg entre el govern i el poble d'Egipte. Egipte, el de Mubàrak, és en paraules de Hillary, un fort soci. Mubàrak mentrestant justifica l'actuació de l'exercit contra els manifestants amb sofismes que ens són propers, com ara que una cosa és la llibertat d'expressió i una altra el caos. 

On és el papu? Sense binladens, sense khomeinis, sense ahmadinenejads, quin és aquesta vegada l'enemic? Per què ningú no demana obertament que marxi el tirà? No sembla complicat si de veritat lluitem contra els enemics de la democràcia. La situació és prou clara: estan morint innocents, un poble lluita per la seva llibertat, i un dèspota fa servir tot el poder de l'Estat per reprimir-ho. A què ve doncs aquesta ambigüitat? Vull que l'assenyalin amb el dit.

No cal dir que els mandataris europeus, amb matisos proporcionals als seus interessos geopolítics, han estat igualment prudents. Ni tan sols quan Vodafone ha tallat el servei d'Internet han perdut el componiment. (Un incís, el bufet Almeida des de Twitter anima tots els internautes que es connecten a través de Vodafone a rescindir el seu contracte). El tall d'Internet a Egipte per intentar contrarestar les manifestacions, és el primer que es dóna a aquesta escala a tot el món.

A la Xina sí han reaccionat,  però censurant en Twitter la paraula Egypt per tal d'evitar perilloses reflexions i associacions d'idees dels seus súbdits internautes. Els nostres governants no han badat barres. Se'ls hi en fot la llibertat d'expressió.

Egipte és, després d´Israel, l´Estat de la zona que més ajudes econòmiques i militars rep dels Estats Units, i no obstant això hem sabut de la seva pobresa pels seus fets. Les revolucions les fan els pobres, no els rics (ni els miserables). Mentrestant, els nostres homes d'Estat estan enfeinats salvant entitats financeres, la seva guerra és una altre. Faríem bé de mirar a l'Àfrica i prendre nota. No ens queda tan lluny.


Bobby had an eagle and a flag tattooed on his arm
Red white and blue to the bone when he landed in Kandahar
Left behind a pretty young wife and a baby girl
A stack of overdue bills and went off to save the world
Been a year now and he’s still there
Chasin’ ghosts in the thin dry air
Meanwhile back at home the finance company took his car
Just another poor boy off to fight a rich man’s war
(Steve Earle, Rich Man's War)

El porc de sant Antoni

Més bruts que el porc de sant Antoni, així són alguns dels meus veïns. No tragueu conclusions, no tots els nouvinguts al barri tenim on dutxar-nos. Pocs diners, pocs sant Antonis, ho diu la dita.

Aquí, pels Tres Tombs, és tradició fer coses difícilment explicables. Els avis pentinen gats i gossos, i els capellans els beneeixen. Baptisme animal! I no prou contents amb les mascotes voltant per les voreres, fem desfilar les bèsties grosses, i a sobre de carros rurals els polítics locals fan guerres de caramels sense perdre mai el somriure. Els diaris, incapaços de descriure una tan fastigosa situació, fan cròniques com ara "no era Trias amb qui Hereu s'hauria volgut batre a cops de caramel", o "Sánchez-Camacho es va emportar algun cop al cap amb un caramel traïdor". No debades, sant Antoni és protector d'animals domèstics i de càrrega.

Per un dia ens enorgullim de mostrar la gent gran, sempre de manera ordenada, ballant sardanes amb els seus nets. Com ens agrada que ens vegin.

Aquest any, el tríptic de la cavalcada informava en set idiomes: català, castellà, anglès, francès, xinès, japonès i àrab. Tanmateix, no sé que van entendre els sense sostre, però van desaparèixer tots i s'ho van perdre. Va dir sant Antoni que Déu va fer el vi i la borratxera el dimoni -una altre dita-.

Darrera els cavalls, una colla d'escombriaires anaven recollint els fems. Va quedar tot ben net i polit. Com ens agrada veure-ho.

Matèria blanda

Espai, temps, matèria, energia, Big Bang, Big Crunch, Big Rip, el núvol d'Oort, el cinturó de Kuiper, Neptú (que no és un planeta), Urà, Saturn, Júpiter, el cinturó d'asteroides, Mart, la Terra, Venus i Mercuri. Passant per la plaça dels Països Catalans.

Estic bé, però sospiten que hi ha una mica de matèria blanda. Estan fent radiografies.

Espai, temps...

Ànima

Anar sempre de cara, és fàcil de dir. A la gent no li agrada que li facin fotos.

Molts no tenen clar el perquè. En general ha calat la idea del dret a la pròpia imatge. No deixa de ser curiós, en una societat que per norma general no digereix bé les anomalies en la pròpia imatge d'altres. Darrera d'un vel, per exemple. Un raonament anàleg és el de la invasió de la intimitat. Fràgil intimitat la d'una imatge que exhibim engalanada, esperant que, en veure tanta bellesa, tothom caigui d'esquena.

La violació dels drets individuals ens preocupa relativament. Sembla que envaeix menys una càmera amagada per l'ajuntament que la d'un aficionat a la fotografia, en el mateix carrer. Com en tantes altres ordres de la vida, la grandària també és important, i molesta menys un iPhone que una rèflex.

El dret a la imatge en el treball tampoc amoïna a la majoria, estem en crisi. Les nostres mares, dones i filles poden ser utilitzades com mers objectes de contemplació, del seu sexe, amb el pretext de guardar la imatge d'una empresa. Que paguin, que paguin!

I no tindrà tot això més a veure amb una por primària, la de la robatori de l'ànima? Aquella superstició que estableix una relació directa entre la captura de la nostra imatge i la de quelcom més essencial. O hem arribat a creure'ns que som el que mostrem? No fotéssim.

I l'ànima d'altri? La d'aquells que l'han venut a les televisions per vanitat, fama o diners, amb prou acceptació general. Al final era aquest l'assumpte, la propietat privada? Tot per un plat de llenties?

D'estranquis, amb la seguretat que em proporcionava l'amagatall, esperant la meva oportunitat entre els arbustos, aquestes i altres idees em rondaven pel cap. Tenia la càmera a punt, sabia que més d'hora que tard es donaria la volta. Notava aquell neguit, lleuger, aquella tensió que em feia sentir com un assaltador de camins. Llavors vaig sentir soroll de fulles movent-se darrera meu, un gargamell, i aquella veu de fumador:  

- Aquí, afotos ninguna!

Gairebé em moro. Collons quin ensurt!

Vides nostres

 

No ens reconeixem. Tenim la temptació de pensar que hem canviat, i no és així. Som altres persones.

Volem creure que ho hem decidit nosaltres, que hem escollit un camí i un destí, que som la nostra conseqüència. No és veritat. Tanmateix, ens agrada veure'ns com els nostres déus, omnipotents. Però algú es va enamorar mai de nosaltres perquè així ho havíem preferit? Quan vam triar que no seríem l'amic que va morir, massa jove? Va ser una opció tenir un germà heroïnòman, un pare nazi, o un veí assassí de la seva dona?

Fugim quan podem, i ja no tornem a ser mai més el que hem abandonat. Vam llegir que els amics de l'escola, o els de la colla, són per tota la vida, i que el primer amor mai no s'oblida. La idea ens va seduir, quina ximpleria. Sort tenim dels nostres fills, les nostres parelles i els amics que encara truquen. Sort si algú ens estima, ara. 

El passat és un tros fràgil i precari d'una realitat que ja no ens pertanya. El futur és la mort, allà al fons, lluny de les nostres intencions. Però res no ens fa por, mentre el pa continuï fent olor de pa, el sexe olor de sexe, i quedi vi per beure, som ben vius.

Para buscar mi infancia, ¡Dios mío!,

comí naranjas podridas, papeles viejos, palomares vacíos,

y encontré mi cuerpecito comido por las ratas, 

en el fondo del aljibe y con las cabelleras de los locos.

(Federico García Lorca, Infancia y muerte)

Crema catalana

He fet un art de combinar cares de jutge amb sacs de paciència. Dos dies abans de tornar a l'escola, després de molt amagar l'ou, les meves filles han acabat els deures. Paren taula, es fan el llit, respecten els altres, són generoses i diuen la veritat... casi bé sempre. Fa de mal dir, però sembla que els hi han fet profit les meves constants exhortacions.

No, les meves filles no pujaran com els arbres de la Rambla.
- Ets molt pesat, pare. Molt!
- Ho sé.

El compliment de les obligacions de la mainada ha coincidit en el temps amb l'abandó de les del jutge cargol, Juli Solaz. Pot semblar una rondalla, però no ho és. Ell és qui va trigar setmanes a despullar de responsabilitats administratives els mafiosos Millet i Montull, i mesos a cridar-los a declarar. El juliol del 2009 els Mossos van entrar al Palau de la Música, anem cap a l'any i mig. Pot semblar un conte surrealista, o una broma, però tampoc.

Aquest mol·lusc llefiscós, empastifat fins els tentacles de crema catalana, defugint les peticions de la Fiscalia ha permès la destrucció de proves, ha evitat la presó als lladres i de passada, ens ha posat a tots la capa de tonto.

La Fiscalia va sol·licitar també -al novembre- una causa separada pels pagaments irregulars que va rebre Convergència i Unió a través del Palau, relacionats amb adjudicacions d'obres de gran envergadura. No cal dir que el magistrat invertebrat no ha tingut temps de donar resposta. Ara, coincidint casualment amb el nou estatus convergent del Govern de la Generalitat, ell mateix ha demanat anar-se'n a l'Audiència de Barcelona. Un altre jutge reprendrà la instrucció del cas, i haurà de prendre's més temps per estudiar-lo a fons, i més per decidir si divideix el procés, o no.

En alguna cova de lladres, polítics, jutges i escanyaportes, ànimes bessones, brinden amb xampany francès rient-se del mort i de qui el vetlla.

Respecte a les meves filles, algun dia els hauré d'explicar que tot era mentida. Que no calia fer els deures, ni el llit, ni parar la taula, ni respectar a ningú. Que l'èxit va del bracet de la mentida i l'engany. Que els diners difícilment canvien de mans, i menys de família. I que la Justícia és més falsa que l'ànima de Judas.

Aquest és el llegat del jutge cargol, mala cagarada del cel esclafi el fill de la gran puta.

- Ens has enganyat, pare.
- Ho sé.

Carbó

S'ha fet de dia, avui més ràpid que en altres ocasions. Qui matina, fa farina, i a mi m'han tret del llit amb la primera escletxa de sol.

Només havia demanat que s'acabés el Nadal. M'ho han portat, i també un llibre. Però m'ha tocat la fava del tortell, revelant la maledicció del bucle: d'aquí un any, més.

I a qui li haurà tocat el meu carbó?

Ja casi tinc ganes de tornar a la feina. Aquella que tan dura em semblava fa uns pocs dies.

El barquito de vapor
está hecho con la idea
que en echándole carbón
navegue contrá la marea.
(Camarón de la Isla, Bahía de Cádiz)

Paradoxes temporals

En cap moment van fer servir paraules com negre o cuc, i si van travessar universos paral·lels, francament, no els van saber distingir.

Potser sí, les partícules materials es movien cap a llocs diferents en el temps i l'espai, però quan van tornar només havien avançat una parada de metro de la línia groga. Aquesta va ser l'única paradoxa, i van estar d'acord que no havia pagat la pena.

Com que eren -encara- tan joves els hi va semblar divertit, i li van donar una importància relativa.

Cap problema amb el seu droide?

Princesa Leia: T'estimo
Han Solo: Ho sé

L'Imperi Contraataca, 1980. Jo volia ser Han Solo. M'agradava tot de Han Solo. La seva arrogància, la seva independència, el seu lideratge. Jo volia salvar princeses, destruir Estrelles de la Mort, tenir un Falcó Mil·lenari, comandar l'Aliança Rebel, i fer sentir als altres que tot aniria bé.

Em fascinava la fidelitat dels seus amics, especialment la del wookie Chewbacca. Lando Calrissian el va trair, entregant-lo a les forces imperials. Quan va adonar-se del que havia fet, va acompanyar a la princesa Leia i a Chewbacca al rescat del pilot rebel, congelat en carbonita al palau de Jabba el Hutt. Quins amics!

Amb el temps m'he anat allunyant d'Alderaan, Naboo, Tatooine i Bespin. Les noves pel·lícules m'agraden, però Anakin em sembla un ganàpia pretensiós sense el magnetisme dels seus descendents.

Jo també he canviat i, com les pel·lícules, ja no sóc tan bo. Toco més de peus a terra, tot i que de tant en tant he vist algun ewok colant-se al metro, o un destructor imperial creuant el cel de Barcelona. De vegades és més una sensació, segurament per la hipervelocitat. I estic segur de conèixer una noia amb la pell de Jar Jar Binks, i alguna altre coincidència genètica.

Ja no tinc ganes de ser Han Solo, em sento més a prop de C-3PO. El fidel droide de protocol, mig afeminat, esclau de la seva feina, dissenyat per interactuar entre éssers pensants. Un supervivent aparentment fràgil, però indestructible. No debades, apareix a totes les pelis.

A una escena de L'Imperi Contraataca, Lando, veient C-3PO totalment esbocinat, mira a Han Solo i li pregunta: Cap problema amb el seu droide?

Així he començat jo l'any.