Li van ensenyar que havia d'amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i els semblants per l’amor de Déu. I per l'amor de Déu li van mostrar el doble proïsme de cabassos separats: el de les pomes podrides i el de les altres fruites feliçment mesocràtiques. Tot un senyal.
No va trigar a revelar-se una nova religió -o potser era la mateixa, per l'amor de Déu- la de la llibertat individual. També i sempre i per sempre, per damunt de totes les coses. Va aprendre a defensar-la per defensar-se i defensar els seus. Perquè va deixar de veure iguals i semblants, només veia seus.
I mentre els seus li feien la gara gara va augmentar el seu poder, tant que ja ningú no gosava discrepar. I en sentir-se'l llepat, es va adonar que definitivament l'havia salvat, el propi cul. Objectiu aconseguit.
En quin moment van desaparèixer els sentiments, els deures, els capteniments morals i les persones? Ves a saber. Tot havia anat tan ràpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada