Molts no tenen clar el perquè. En general ha calat la idea del dret a la pròpia imatge. No deixa de ser curiós, en una societat que per norma general no digereix bé les anomalies en la pròpia imatge d'altres. Darrera d'un vel, per exemple. Un raonament anàleg és el de la invasió de la intimitat. Fràgil intimitat la d'una imatge que exhibim engalanada, esperant que, en veure tanta bellesa, tothom caigui d'esquena.
La violació dels drets individuals ens preocupa relativament. Sembla que envaeix menys una càmera amagada per l'ajuntament que la d'un aficionat a la fotografia, en el mateix carrer. Com en tantes altres ordres de la vida, la grandària també és important, i molesta menys un iPhone que una rèflex.
El dret a la imatge en el treball tampoc amoïna a la majoria, estem en crisi. Les nostres mares, dones i filles poden ser utilitzades com mers objectes de contemplació, del seu sexe, amb el pretext de guardar la imatge d'una empresa. Que paguin, que paguin!
I no tindrà tot això més a veure amb una por primària, la de la robatori de l'ànima? Aquella superstició que estableix una relació directa entre la captura de la nostra imatge i la de quelcom més essencial. O hem arribat a creure'ns que som el que mostrem? No fotéssim.
I l'ànima d'altri? La d'aquells que l'han venut a les televisions per vanitat, fama o diners, amb prou acceptació general. Al final era aquest l'assumpte, la propietat privada? Tot per un plat de llenties?
D'estranquis, amb la seguretat que em proporcionava l'amagatall, esperant la meva oportunitat entre els arbustos, aquestes i altres idees em rondaven pel cap. Tenia la càmera a punt, sabia que més d'hora que tard es donaria la volta. Notava aquell neguit, lleuger, aquella tensió que em feia sentir com un assaltador de camins. Llavors vaig sentir soroll de fulles movent-se darrera meu, un gargamell, i aquella veu de fumador:
- Aquí, afotos ninguna!
Gairebé em moro. Collons quin ensurt!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada