No ens reconeixem. Tenim la temptació de pensar que hem canviat, i no és així. Som altres persones.
Volem creure que ho hem decidit nosaltres, que hem escollit un camí i un destí, que som la nostra conseqüència. No és veritat. Tanmateix, ens agrada veure'ns com els nostres déus, omnipotents. Però algú es va enamorar mai de nosaltres perquè així ho havíem preferit? Quan vam triar que no seríem l'amic que va morir, massa jove? Va ser una opció tenir un germà heroïnòman, un pare nazi, o un veí assassí de la seva dona?
Fugim quan podem, i ja no tornem a ser mai més el que hem abandonat. Vam llegir que els amics de l'escola, o els de la colla, són per tota la vida, i que el primer amor mai no s'oblida. La idea ens va seduir, quina ximpleria. Sort tenim dels nostres fills, les nostres parelles i els amics que encara truquen. Sort si algú ens estima, ara.
El passat és un tros fràgil i precari d'una realitat que ja no ens pertanya. El futur és la mort, allà al fons, lluny de les nostres intencions. Però res no ens fa por, mentre el pa continuï fent olor de pa, el sexe olor de sexe, i quedi vi per beure, som ben vius.
Para buscar mi infancia, ¡Dios mío!,
comí naranjas podridas, papeles viejos, palomares vacíos,
y encontré mi cuerpecito comido por las ratas,
en el fondo del aljibe y con las cabelleras de los locos.
(Federico García Lorca, Infancia y muerte)
1 comentari:
avui aquí, demà allà i seguid sin mi
Publica un comentari a l'entrada